Es cans
Un temps es cans i ses llebres eren amics
corals ferm, carn i ungla: no se deixaven mai,
sempre los veien plegats, i mai hi havia un tu per tu.
Una vegada en s'estiu, que se n'anaven a
estirar-se ses cames i a cercar veroles, cauen a
passar per devora un safreig ben gran: era casi
mig i amb una aigo lo més estil·lada; feia nedera.
Per paga queia un sol que cremava es cul a ses llebres, i es
cans que pantaixaven a les totes i me treien un pam de llengo.
Aleshores ja eren tan bascosos com ara i tan afectats de pegar
capficons...
Així fonc que tot d'una que veren s'aigo d'aquell
safreig, digueren: "Que mos hi tiram?".
