Escolant-se

graut

Com l'eixuta ombra d'un arbre nu
despullat de sentiments,
com la lluna que es miralla en el mar,
nerviosa i impacient,
salto pels terrats de la ciutat
esperant trobar-te,... Com ahir.

Furgo les mirades enmig la nit
cercant els teus ulls,
i em marejo quan estic entre la gent
soc titella del destí,
la solitud es la companya més fidel,
freda pluja que em nega el cervell.

Sento que tot s'escapa però a la fi
es aigua escolant-se d'entre els dits,
soc maldestre, això ja ho se,
com un dibuix per resseguir.

Provo sort i tempto el destí,
tiro els daus a mitjanit.
Un núvol blanc em diu: has de seguir,
no oblidis mai que soc aquí.

Sento que tot s'escapa però a la fi,
aigua escolant-se d'entre els dits,
sento que tot s'escapa ...