Estrany dins meu
Parpellejo incrèdul quan miro l’horitzó,
no puc desxifrar les siluetes que intueixo, assenyalen algun lloc.
però quin lloc? sembla concret, molt concret, però no el veig.
Ara reconec les siluetes, són cavalls negres que s’acosten cap a mi.
Però no em puc moure, no puc cridar ni córrer
només puc empassar-me l’últim bri d’alè.
Com núvols negres que m’envolten
com el so de mil trons que m’eixorden
el meu cos s’enlaira i galopa amb la munió.
I a terra la meva ànima que suspesa del no-res,
mira fixament l’horitzó i m’assenyala, mentre m’allunyo.
