Eterns

Mara Aranda

Nugada a la sella la nit avança
i ens resseguix amb els seus mil ulls de plata.
Cavalquem amb tou llom l’egua malalta,
la nit avança però l’alba està lluny.
Tristor al trot li pesa i l’aixafa,
l’egua renilla i sembla defallir.

La lluna entre les corberes aguaita,
veu els genets que ens acurten les passes.
Negra crinera d’atzabeja
damunt les pedres i la cinglera al front.

Amor tan ferm no vol recança,
ample horitzó per aliança.
Amor que crema no vol aigua
i s’apaivaga amb càstig o amb sang.

Corre egüeta, ja s’atansa
la llibertat del nostre anhel,
que de l’aire no vol fer gàbia.
Ales al vent volen volar.

M’agafaràs cintó i cintura
i entrarem junts, sense paüra,
al Paradís que els amants convida
al seu jardí per fer de l’amor follia.

Amors eterns ençà s’albiren
junts cavalquen sent eternitat.