Fèieu ales dels rems
Mar amarg, maror i el mar,
la vela anhela al nord un far.
Morat morè emigra al nord,
sort dissort a vida o mort.
Mar amarg maror mareig
marí llebeig garbí morat
morè morú xaloc de foc
coragre magre negre emigra
mira enfora amara empara
ancora enyora plora
es migra espera encara
mare el mar un mur absurd
al nord un far cor fort un port
la vela anhela sort dissort
a vida o mort.
Quan salpes de la platja de la nit,
el teu destí en el mar ja estava escrit:
«No et bolcarà cap vent contrariat
només aquell que Al·là et té destinat».
«Al·lahu akbar», «generós i clement»,
la lluna és alta i el desig creixent.
«Ell acosta i allunya, poderós»
batent els rems damunt del mar vinós.
Fèieu ales dels rems,
de l'esperança, vela.
I veus ambdues costes, del Marroc
i la d'Espanya en ombres, el gran Roc:
Gibral Tarik, penyal astorador,
Alzira o Algezira a l'horitzó.
Desertes del teu vell país desert
mar a través allà on tot rastre es perd.
Llaures la nit cap on despunta el jorn,
una odissea on no hi ha retorn.
Et torben les sirenes dels vaixells,
el plany dels ofegats i dels ocells.
Punxades sents al cor, i ben punyents:
¡també té espines la rosa dels vents!
«Tres voltes us voltà un fort remolí
i a la següent la popa es va enardir,
i avall la proa, com volia Algú,
fins que el mar es tancà al vostre damunt.»
Infin che il mar fu sopra voi richiuso.
Writer/s: Joan Soler i Amigó,Jordi Fàbregas
