Foc
Esperen de nosaltres
ciutadans exemplars.
Joves obedients
lligats de peus i mans.
Esperen que el rellotge
pare quan ha de parar.
Tindre controlats
cadascun dels seus tic-tacs.
Jo espere que ells esperen
i no paren d’esperar.
Que la corbata que porten
els comence a ofegar.
Agulles capritxoses
marquen l’hora del combat:
mentalitats bomba
contra porcs mal disfressats.
Esteu ferits de mort
i ja olorem la sang.
La ràbia és un canó,
apunt per disparar.
Podem sentir la por
que vos fa tremolar.
La ràbia és un canó.
Rodes de premsa in-vitro.
Preguntes prefixades.
La decència i la vergonya
també estan hipotecades?
Desterrats de tota pàtria,
més enllà del capital.
Lladres aclamats
mans de plata, cors de fang.
Esteu ferits de mort
i ja olorem la sang.
La ràbia és un canó,
apunt per disparar.
Ha arribat l’hora de prendre
foc al sistema i de prendre les regnes.
Aprendre el camí de tornada
per deixar-lo enrere i trobar noves sendes
I no. No serem hereus de cap miratge,
tenim tot el que ens falta i les idees esmolades.
Heu convertit la ràbia en paisatge
i ara som foc, ho volem tot.
Writer/s: Traficants de Sucre
