Garrigues
Botes amb fang caminant com si no passés res
vidres gebrats, quan els rasques et mors de fred
he fet camins al no-res, m’he perdut despert
he viatjat en el temps i m’ha dut a un escrit que et dec:
blat que pentina les tardes, roselles al vent
és com d’escuma la cua d'un avió pel cel
hauré ensumat els perfums d’un matí serè
hauré nascut amb uns ceps que ara pesen de vi que bec
ets amb mi, sóc com tu,
vagi allà on vagi, vindré
prengui recer en el teu tros
jo t’ho dic, veig com tu, jo que et duc sota la pell,
grata'm amb força el teu nom
marges, magranes, repic de campanes rogenc
vespes, aixades i mores que embruten les dents
fosc!, com s'estima a l'estiu pels teus carrers
on hi ha petits amagats despertant el seu foc etern
en neixen de nous i es fan vells els grans, és cert, tots els brots ho fan,
ara ets aquí i, demà, no ho saps mai; així doncs, pren el lloc com l'aire.
