Generació perduda

Joan Rovira

M’han dit que lluny d’aquí
hi ha una ciutat on poder començar de nou,
allà per Alemanya, a l‘interior.
Hi viu un conegut del meu amic del poble del costat,
ell ja fa temps que està i li va prou bé
ell ja fa temps que hi és i està content.
Fa por deixar-ho tot, marxar tan lluny
del poble on hem crescut tots dos.
Però aquí no hi ha sortida ni futur.
Sembla que, ja m’he fet gran, ja tinc 30 anys,
i em sento més perdut que mai.
Avui el nostre cel ja no és tan gran
avui el temps se’ns cola entre les mans.
I marxaré d’aquí, creuant noves mirades
m’enduc la teva foto, per no sentir-me sol.
A voltes dubtaré, allà a la carretera
s’escaparà un somriure, quan ja no tingui por.
No vaig a fer-me ric, no busco cap princesa
només trobar el meu lloc i tenir una vida austera.
Sense el final feliç, que ens van prometre un dia,
una generació perduda, però tan valenta
una generació perduda, però valenta
i marxaré d’aquí, creuant noves mirades
m’enduc la teva foto, per no sentir-me sol.
A voltes dubtaré, allà a la carretera
s’escaparà un somriure, quan ja no tingui por
m’han dit que lluny d’aquí
hi ha una ciutat on poder començar de nou.