Itard

Sitja

Seu inquiet,es veu neguitós,
tem que siguen massa anys.
Estreny al pit un vell mocador.
Ai Remei: –Nopots seguir aprimant.

Sent davant el pes del teló,
sí, toca actuar.
Pren coratge rere un guitarró,
fustes corcades i ossos de corall,
i al toc totés enrenou,
sí, però amb cert regust d'il·lusió.

Quan s'aixeca el teló,
sent l'acer dels barrots,
i un domador els presenta
mentre aclama el saló.

Cau incert, es veu neguitós,
però no, no és cosa dels anys.
S'ha esgarrat tota veneració,
només són monstres vestits de bufons.

L'escenari ara és contestació
d'un vers que mol veritats.
Esclaus –enyor–, tot per el recel
de ser encomiat com al "descobridor"
mentre un trist desconsol es sent
entre el rasgueig del seu toc.