Kepler

Sitja

El vam fer caure,
el vam fer caure del Cel,
i el cercle ens va esclatar en les mans.
Crua herència abismal.

El vam fer caure,
vam desarmar la Gran Nau,
i en runes, mirant oberta la mar:
estranya el·lipse espacial.

I un cop va caure,
vam acallar els seus cops,
i els himnes van brollar d'entre la remor.
Eren les veus que esperaven el seu torn.

Ara que Ell no hi és,
podem sortim de la foscor,
i moure'ns intel·ligiblement,
sense grillons, a viva veu,
sense remordiments...

Ara que ja és record,
podrem brotar d'este estèril solc,
com pètals llençats al mar,
illes de flors.

I per alçar-nos
–per esgrimir un nou temps–
de restes, vam fer vaixells sense rems,
flors surant entre els plecs.

I per alçar-nos
vam arborar vàries naus,
i a cegues, ens vam llençar de cap al buit,
bell paisatge afeblit.

I un cop dempeus
vam veure un món sobre els camps
amb pobles, presència de tanta gent,
eren les veus que esperaven aquell gest.