La balada de l'àngel bru

Gent del Desert

Allà dalt de les muntanyes les remors no l'inquietaven.
Les raboses i els fardatxos li fugien espantats.
Les cançons que udolava eren grunys horripilants
Ai, àngel bru,
el teu cant
es perd per la soledat.

Anys arrere esgotaves amb les teues passejades
la recerca agitada pels indrets de la ciutat,
pels racons més bruts i foscos on quelcom se sol trobar.
Ai, àngel bru,
exaltat,
les ales et tallaran.

Tingueres més d'una història i raons per inhibir-te'n.
Tot venia i se n'anava sense a tu fer-ne un comiat.
Passares a la llarga llista dels qui mengen soledat.
Ai, àngel bru,
agres mans
que no reconeixeràs.

I la nit confon les ombres, les foscors sovint enganyen.
Tu patires, de vegades, el joc de les claredats.
Després de mil garrotades de perdre t'havies fartat.
Ai, àngel bru,
al que plores
solució no li'n veig cap.

Ni unes coses ni les altres t'eren massa agraïdes.
No estimaves la fortuna ni les bones relacions.
Era, doncs, irresoluble, la teua situació.
Ai, àngel bru
pel teu cap
massa delers han passat

A les muntanyes pujares i viure amb els llops volgueres,
tot sabent que allà baix ningú t'anava a plorar.
Com les feres subsistires rebolcant-te en llibertat.
Ai, àngel bru,
el teu cap
tots els somnis ha somiat.

A la muntanya!