La ciutat dels moixos
A la ciutat dels moixos
un anell de fum em ferma,
em fa pres del sentiment
amb una cadena blanca.
Som el jardí salvatge
que ha crescut al teu terrat.
Som una ombra, penombra
que la pluja ha gastat.
Som carrer de Santa Clara,
on vull viure el meu amor,
i encisar les balconades
amb flors de tots els colors.
A la ciutat dels moixos
cada dia la conquesten;
i ell, fora de si,
va trencar el jurament i li digué cridant:
—Dona d'aigua, ignorant!
I ella desaparegué
pronunciats els mots prohibits.
La dona d'aigua fugí
i es va endinsar fins al fons d'aquell gorg.
El cel es va estremir
i, suplicant als déus, plorava el seu marit.
I diuen que, d'amagat,
la dona venia a veure els infants;
besant-los dolçament,
acaronant-los, els cantava el seu lament.
Cada llàgrima del plor
es convertia al matí
en perles de gran valor.
Dona d'aigua,
plora i canta.
Writer/s: Carles Llull,Biel Jordà
