La closca oberta
sóc l’arbre inexistent que extreu del vent les síl·labes
exactes del teu pròxim nom arran dels espadats en zel de
l’existir amb la closca oberta necessàriament perdo les
plomes sóc l’arbre de les plomes i la carn que es debat
entre vida i més vida la mort és la que puja saludable per
les arrels nutritiva mort dels altres tinc la copa orientada
cap a l’albor d’un astre que covo endins del tronc però que
es preveu que naixerà a l’altre extrem del que significo
per l’escriptura de déu no hi ha potser déu però sí una
escriptura aplicable a déu i és l’escriptura arrodonida que
tracen els dies passats a fora marginals els dies que es
van acumulant a fora i de tant en tant s’intercalen pel
temps com hacs assassines tendreses floreixo mans
agafadores mans que es corresponen en l’altra lectura de
les coses amb monyons vitalicis que cal regar a diari
