La darrera voluntat
Els diminuts eteris que es desfan a les mans si els toques fruits dels pollancres envoltats de borrissol blanc fet de núvol llençol somni suavitat tendresa són centenars d’espurnes daurades brillants encegadores que plouen com els focs artificials de la festa major a les nits d’estiu amb els colors invertits que cauen a una velocitat d’un segon per centímetre que atura aquest món blau i fet tot d’aigua que gira i no s’atura i no ho veiem el moviment del qual jo ressegueixo o contradic a seixanta quilòmetres per hora circulant per una carretera secundària com d’abans de fa molt que s’acaba i dura poc i ens porta enllà d’on som al darrer barri del poble que va ser el primer de la meva vida la meva darrera voluntat quan ja no hi sigui conserveu aquesta bellesa als vostres ulls.
