La fada de Roses

Joan Josep Mayans

Que bonica n’és la mar,
que bonica en nit serena!;
de tant mirar lo cel blau
los ulls li blavegen.

Hi davallen cada nit
amb la lluna les estrelles,
i en son pit, que bat d’amor,
gronxades se bressen.

Tot escoltant l’infinit
sa dolça música ha apresa;
n’apar lo mirall del cel,
lo cel de la terra.

Ahir vespre la vegí
com dormia en la maresma,
com dormia cabdellant
escuma i arena.

Los coralers de Begur
coralen dins llur barqueta.
—Coralers, si m’hi voleu,
fareu bona pesca.

Si voleu saber qui só,
so una fada empordanesa;
les fades del Pirineu
me diuen Sirena.—

Quan ells se tiren al fons
jo en sortia amb les mans plenes;
ells trauen rams de corall
jo aquest ram de perles.