La dona d'aigua
Velles rondalles d'un temps
reconten un fet d'amor i encantament.
Si no el coneixeu,
parau orelles i estigueu ben atents.
De fèrtils terres senyor,
Simó de Ca'n Prat era vidu i tot sol.
De nit, fugint del món,
amb lluna plena va arribar-se fins al gorg.
Una dona en va sorgir,
blanca i despullat el cos,
pentinant-se els cabells d'or.
Dona d'aigua,
bella, canta.
Els seus ulls verds i el seu cant
el van captivar i el van enamorar.
—Som donzella de riu, ni humana ni
la nit encisa l'aire.
immortal.
Presoner del seu encant,
va veure-hi ben clar que el destí era
escrit.
Joiós, li va pregar
que es maridàs amb ell i li brindà el casal.
La nimfa va consentir,
però amb una condició:
—Mai no diguis que jo som
Dona d'aigua.
Jura o calla.
El seu casal prosperà
i al cap de poc temps van tenir dos
infants.
Però, uns anys després,
un dia la desgràcia va entrar pel portal.
Una discòrdia fatal
per unes llavors que calia sembrar,
i ell, fora de si,
va trencar el jurament i li digué cridant:
—Dona d'aigua, ignorant!
I ella desaparegué
pronunciats els mots prohibits.
La dona d'aigua fugí
i es va endinsar fins al fons d'aquell gorg.
El cel es va estremir
i, suplicant als déus, plorava el seu marit.
I diuen que, d'amagat,
la dona venia a veure els infants;
besant-los dolçament,
acaronant-los, els cantava el seu lament.
Cada llàgrima del plor
es convertia al matí
en perles de gran valor.
Dona d'aigua,
plora i canta.
Writer/s: Tomeu Riera
