La gran caiguda
Neix traient el cap pel llagrimal
Ignorant quin destí li espera
d’aquí a pocs segons s’estimbarà
en un sòl de lloses grans de pedra
Encuriosida comença a lliscar
prenent empenta per la galta
quan s’adona del perill ja és tard
la inèrcia l’empeny i la fa caure
I en el seu salt al buit
filtra la llum com mai
el seu vertigen es fon
en un present fascinant
I reflexa aquell rostre
Visiblement emocionat
mentre li deforma el gest
amb el pes de la gravetat
que quan cau
la va tensant
cada cop més
Aquest trajecte que ens sembla tan breu
per ella en canvi conté una vida
i en l’últim tram del viatge veu
una altra llàgrima que neix i llisca
S’adona de la cadència
d’aquest degoteig constant
i en la semblança de l’altra
hi veu quelcom de familiar
Reflexant de nou el rostre
percep com es va asserenant
i s’adona del privilegi
que ha estat fer aquest gran salt
mentre el sòl
es va apropant
i arriba l’esclat
