La lluna ja no surt
No sé d’on hauràs sortit
per tenir la mirada que m’obre el pit,
quan mires cap al cel
endolces els dies, les nits són de mel.
No sé d’on hauràs sortit
per fer-me sentir tant petit,
quan et veig volar els cabells
voldria anar volant amb ells.
La lluna s’engruna quan et veu
doncs a la nit has renombrat,
la teva pell em deixa sense veu,
el sol es queda enamorat.
Brilla molt la teva absència
provocant un fort dolor
envaint els ulls sense clemència
ofegant el cor en un mar de foscor.
Els dies eren curts, ja són eterns.
Les nits són fredes, són llargs hiverns
ara que em sento tant i tant… tant perdut…
el sol és trist, la lluna ja no surt.
Fas perdre als dies la seva actitud,
les nits m’ofeguen tota la salut
ara que em sento tant i tant… tant perdut…
el sol és trist, la lluna ja no surt.
el sol és trist, la lluna ja no surt.
el sol és trist, la lluna ja no surt.
