Lamentacions
Silent, el pas de l'aigua, de la terra i de la llum.
Jo sé com creix dels teus cabells unes ombres que conec.
Jo he estat presència inútil, gairebé insospitat,
cercant la llum, vivificat per un Sol del més enllà.
I les ombres del mai més, al sentir me n'aniré.
Jo sé on és l'abisme que profund se'ns s'engoleix.
I sé d'on és la veu ritual que viscosa se'ns apareix.
Ja per sempre i sempre més, com un batre de fusells...
Writer/s: Cotó en pèl
