La mort de na Roseta
De Santanyí vaig partir
Amb una fosca resolta
I pel camí em varen dir;
-Andreu, no Roseta és morta.
No sé si ho feien a posta
O per dar-me més tristor;
Uns me deien que era morta,
Altres que estava millor.
Amb la guitarra hi aní,
Pensant la divertiria.
-Roseta, da'm alegria,
Tu ja no fas cas de mi.
Com se volia morir,
Cridà son pare i sa mare;
-Donau-me la mà a besar,
Que és la darrera vegada.
Quatre eren que la portaven
A la seva sepultura
Era cosa de tristura,
Tots quatre la festejaven.
-Si la gent se n'aconhorta,
Jo i vós ne durem el dol.
El més petit que hi havia
No es podia consolar…
-Xau-me passar, cavallers,
Jo no puc veure enterrar,
Dins la terra del fossar,
La prenda que jo estim més.
-Damunt la pedra del vas
Tres lletres d'or fi-hi escriure:
Que som morta per amor
I qui té amor no pot viure.
Writer/s: Popular
