La mort de Sardanàpal
Arriba a casa després d’un diumenge estrany i calorós
Del mes de maig
Té fred dels nervis i la pell en un gallina ben constant
Se sent fatal.
Aquests nervis que no sap molt bé perquè però el fan plorar,
I les ombres se n’enriuen.
La mà al pit seguint els tòpic d’un soldat mig moribund,
Com un quadre dels del Louvre.
Té un gat pelut que el mira escèptic i segueix llepant-se el pèl
Mentre ell pateix.
S’estira a terra per saber del cert que està al nivell més baix,
Que no caurà.
S’encendria un cigarro si no fos per que no en té
Ni tan sols és dels que fumen,
Miserable en el parquet d’un pis que paga amb el seu sou
Mira el sostre i sospira,
I sospira.
És un patidor,
Sense cap raó,
Té un diumenge gris.
Com tots els grans clàssics
Que han sobreviscut.
En tots els seus quadres
Hi ha tons clars i obscurs.
Ara és dilluns i sembla que el diumenge queda en el record,
Ara se’n surt.
Camina alegre pels carrers i veu gent als aparadors
De El Corte Inglés.
Primavera vol dir tenir tots dos peus en terreny ferm
Que si no es rellisca fàcil.
Els diumenges grisos sembla que portin la fi del món
Però tot queda en dramatismes.
