L'aprenent de fada
Volgué mirar, la pluja caure,
amb aquell cor que mai no veu plorar,
s'enfonsarà en vore córrer
un instant d'aigua derramada.
Un bes d'amor, cobria ambdós,
i un amor que desencertat i mal,
ha de durar tant com la sed,
pot ser un interval llarg o breu.
Què és el que dirà?,
el que pensarà?,
mai més ningú la tornà a escoltar.
La seua veu s'apagà
una nit amb la rosada.
I ara al capvespre,
encara es pot veure,
amb un nom tatuat sobre la pell.
Enrere no mira mai,
té perduda la mirada.
Quan aquells ulls, volgueren parlar,
no es va aclarir, mala dialèctica
feu servir sense relació.
La incoherència ofegava.
Tres fulles hi quedaren en peu,
desafiant per damunt la resta,
una espina volgué furtar
la màgia a l'aprenent de fada.
Què és el que dirà...
Uns ulls observen ocultats
entre els arbusts i els arbres.
Un vent suau iniciarà
la dansa de les fulles.
De dins del bosc s'escoltarà
una veu mussitada.
T'endinsaràs, t'atraparà,
és l'aprenent de fada.
Què és el que dirà...
