La redempció
I a dins el túnel no tot era fosc:
a les parets corbades com algunes flors
per algun forat hi entrava la llum.
La podíem veure si obríem els ulls.
I a dins el túnel hi havia remor:
hi havia silenci, que també és soroll;
de tant en tant les veus deien els nostres noms.
—Tornarem a casa, tornarem on fos.
I sovint ens envaïa la presència d’un pensament ple d’innocència.
Les paraules ho eren tot.
I la llum es refractava en els objectes que construíem amb paciència
i amb mans plenes d’emoció.
Ets, eres o seràs (el temps passa però mai és tard).
Ets, eres i seràs (canten els ocells al parc).
I alguns moments, i d’altres no, pensàvem que podríem amb tot:
la clau estava en els errors.
Redempció, cartes de l’altre món.
Redempció, per la imaginació.
Ni dins el túnel tot serà foscor,
hi ha temps de sobres per a la redempció.
I a dins del túnel vam perdre la por:
no per valentia ni per decisió.
Fou un senzill oblit, una desconnexió,
déu jugant als daus amb somriure trampós.
I de nit ens esperaven les estrelles que voléssim per les finestres
empastifades del nostre amor.
I algun cop algú va entendre que li deien que l’adéu mai és per sempre
(«sempre» és massa i «mai» és poc).
Ets, eres o seràs (el temps passa però mai és tard).
Ets, eres i seràs (canta un rossinyol cansat).
Writer/s: Jordi Pèlach
