La solitud
La solitud és tornar de viatge
i que ningú t’espere.
Trobar la casa coberta de pols
i amb olor de tancat.
Obrir finestres i que entren fantasmes
de melangia borda.
Untar la pell de paraules no dites:
silenci mastegat.
La solitud és saludar el vell ficus
com un company etern.
És un telèfon mut, l’ordinador
que ja no et vol dir res.
Desfer maletes, posar rentadores,
descarregar les fotos.
Una dutxa i estar-s’hi dos mil segles:
saber que tot és sec.
La solitud és encarar-te al buit
gèlid de la nevera.
Adonar-se que no t’han enyorat
ni els cucs de l’enciam.
Sopar qualsevol cosa, mig fer zàping,
anar del sofà al llit.
Deixar que el semen s’asseque a la panxa:
vençut sense combat.
I somiar
una abraçada a l’aeroport.
Writer/s: Roc Casagran,Mireia Vives/ Borja Penalba
