La veu
Llavis tancats, ulls vermells, benvolguda desolació
Aquesta vida ja no gira com la puc entendre jo.
En aquest mar convuls, l'esperança ja s'ha fos.
M'he perdut de nou, m'ha guanyat la incomprenssió.
Eterns camins vallats, laberints del error,
em priveu de força i us endueu la raó.
On està el meu esperit? On està la lluita avui?
Se l'endugueren les llàgrimes que avui fugen d'aquí.
I jo dic que
no, no, no, no, no!
I jo dic que
no, no, no, no, no!
Que el somriure és lliure, si és lliure la veu.
Bala perduda, “cabeza loca”, immediata destrucció
d'un món que és tan retorçat i lleig que esclafa el meu cor.
“Queda't quiet” Em va dir el pres, que el final se'n va a no res.
Busca la via, busca la forma, busca la inspiració.
Llums, càmera i acció, l'obra no s'ha acabat,
encara em queda per mi sola el final de la funció.
“Tira endavant” Em va dir el pres, que al final s'ha alliberat,
o és que vols viure per sempre esclafada en el dolor.
I jo dic que
no, no, no, no, no!
I jo dic que
no, no, no, no, no!
Que el somriure és lliure, si és lliure la veu.
El tiempo que se agota ya no volverá jamás,
ven y cógelo de frente, no lo dejes escapar,
¿los miedo que te asustan? ¡sonríe y se van!
Que si observas lo que tienes, verás otra realidad,
que la vida da mil caras, ven y déjate llevar,
apunta hacia el cielo y échate a volar.
Llavis tancats, ulls vermells, benvolguda felicitat,
aquesta vida per fi gira com la puc entendre jo.
