L'àvia

Esquirols

Com si el reflex més platejat de lluna clara,
damunt l'onada es volgués quedar,
així recordo el teu cabell, amiga blanca,
mig amagat pel mocador de cap.

I es feia estrany venir del llamp de fora via
i acostumar-se al tremolor constant
d'aquella espelma que fent mitja es consumia,
on esperant cor i records s'estan.

I una cançó, que sí, que no,
que tard o d'hora
de la memòria feia un cabdell
i era l'arrel des del bressol fins a la tomba,
llavor escampada pels vuit vents del món.
Ves per on!…

Que lleugera avança la barca
amb la vela inflada per la tonada dels pescadors,
com si fos garbí, com si fos migjorn.
Ves per on!…
Com arrenca i solca la terra,
que la veu trencada va acompanyada d'esquella i bou.
Si no fos pel temps.
Si no fos pel jou…
Ves per on!…
Com si fos ahir
Ves per on!…
Com si el món…

Com si una arada secular l'hagués llaurada
i en cada plec hagués amor sembrat,
qui sap si estrany o enamorat, amiga blanca,
qui sap si lliure o bé forçat, qui ho sap?…

I aquells ullets mig amagats, vellut i vidre,
eixuts per fora, emplorallats per dins,
mirant-me en ells com un infant em quedaria
ahir i demà per endreçar l'avui.

I una cançó, que sí, que no…
(que tard o d'hora)
Ves per on!…
La taverna crida les penes
i la ratafia fa melodies de bon cantar,
quan la boira ve
les cabòries van.
Ves per on!…
Pel rebost, la cuina i la tarda
a la galeria, testa ajupida, sargint mitjons,
mossegant el fil,
murmurant cançons.
Ves per on!…
Que l'amor se'n va
Ves per on!…
Que l'amor se'm fon.

I se n'ha anat del llit estant per no fer nosa
«Al cel amb l'avi»–han dit a l'infant–.
Jo m'he quedat provant de cabdellar una troca
que enjogassat el gat va desfilar.

I una cançó, que sí, que no…