La vuitena plaga

Artmònix

Muntanyes de foc, piles de ciment,
fulles de cristall, cavalls de metall.
El negre és el color de planeta en aquest moment.

Cauen els soldats de la llibertat,
guanyen els amics del color marró.
En nom de la felicitat ho extingim tot al voltant.

Columnes de fum, mantes de quitrà,
líquid verinós, bojos en el mar.
Inútilment correm sense saber on anem.

Mira al teu voltant, tot està acabant.
Mira al teu voltant, és d'un roig cremant.
I no ho pots apagar. Això s'ha de canviar.

A poc a poc ho destruïm tot.
Som la vuitena plaga del món.

Quan era petit un home em va dir,
quan era marrec vaig sentir cantar
que això es pot salvar, però jo no ho tinc tan clar.

Una cosa que podria suggerir
per sortir d'aquí, per canviar l'infern,
és seguir els senyals que la natura ens va enviant.

No podem ser més fills del líquid cru.
No podem ser més dependents d'un tub
que ho controla tot, que ho embruta tot.

Amb el déu del cel, aquell àngel groc,
amb el déu etern, un estel del foc,
ell ens donarà calor, l'energia del futur.

Si tots ens hi posem tornarà a sortir el sol. Sí!