Les roques
El vent empeny les ones
cap una fi constant
després d’un llarg viatge
ja arriba el seu torn
en un esclat d’eufòria
rebenten contra les roques
que veuen impassibles
com es van erosionant
El xoc permanent
de les aigües enrabiades
n’esculpeix els angles
suavitzant les formes
el vent és moviment
i el moviment és xoc
unes forces en cadena
que fan que el canvi sigui etern
I camino per la sorra
i n’agafo un grapat
i em miro aquelles roques
i la sorra em va a parar als ulls
No m’hi veig, però sí que puc sentir
com la gent se’n riu de mi
ja no em queda aigua dolça
per poder-me esbandir
Les roques del passat
no poden suportar
que els aires que corren
afebleixin el seu gruix
si ens espolsem les mans
els seus granets de sorra
sempre ens amagaran
part de la veritat
Ja no podem ser anònims,
hi estem involucrats
a tots ens afecta, la gent ja no són ells
tots som moviment i el moviment és xoc
unes forces en cadena
que fan que el canvi sigui etern
I camino per la sorra
i n’agafo un grapat
i em miro aquelles roques
i la sorra em va a parar als ulls
No m’hi veig, però sí que puc sentir
com la gent se’n riu de mi
ja no ens queda aigua dolça
per poder-nos esbandir
