Lliure
La música és llibertat, manifestacions sentimentals,
versos de bojos, company, jo que t'hauria de contar...
La música són bales bategant entre emocions personals
d'individus enamorats de l'amor de les sensibilitats.
I s'aixequen banderes de rappers com si les primaveres,
entonacions, samples i totes les parafernàlies.
Sinceritat gratuïta de sentir-se entre importàncies,
bagatel·les, ocurrències, certes malifetes.
Vam començar a rappejar quan no sabíem de raps,
vestíem pantaques i ens gravàvem en cassets encara guardats.
Clar, érem uns flipats, però la música ens feia especials
i és el que val si deixes la infància i tot són maldats.
Són paraules, són persones, són aquests romanticismes,
són mirades més sinceres sense enveges ni floritures.
És com hem crescut en la terra dels que creuen ser lliures
i si es senten cants, sí, són els seus cants de sirenes.
Mira, marxa d'aquí! No t'equivoquis, no, col·lega,
no et dono la meva bandera encara que toquis la pandereta,
com els botiflers en la seva Espanya quan estan de festa
i la festa dels meus és cremar certa bandereta.
Jo em vesteixo de poemes, emocions que són poemes,
deutes de les meves vivències i profundes tristeses.
Escric des d'aquesta habitació d'entonacions malaltisses,
i faig el que puc perquè són així les meves lletres.
Cansat de donar-te explicacions i a mi ja no m'agrada res,
que vagi bé, ja ens veurem, realment no sé ni qui ets.
No puc perdre els meus dies pensant en que pensen els demés,
perquè les persones són millors quan hi ha persones diferents.
Van de progres i drets humans però no parlen català,
s'enfaden si no t'entenen perquè sempre tenen llibertats.
Tant fa, hi ha qui fa tard a un món que no sé quan va canviar
mentre diuen que es fan grans i no saben ni mitja veritat.
Vesteixen disfresses adornades amb idees feixistes,
falsegen el què és la Catalunya de les idees pacífiques,
atempten contra les persones amb demagògies populistes
perquè creuen en el poder de les trinxeres polítiques.
I és prou ridícul que aquest estúpid t'ho hagi d'explicar,
perquè tu només parles de novetats deixant-te la honestedat.
És ridícul que parlis d'edats si hi ha penya de quinze anys
que et dobla i dobla tranquil·lament en certes qualitats.
La vida, la música, els detalls, les persones, els anys,
no em pots culpar de què he fet si només busco les bondats,
tu no confonguis les drogues per vindre'm avui de flipat,
no confonguis la nostra joventut amb les teves maldats.
La meva música sona com tu plores ondejant estelades,
la meva música som tu i jo en una terra de fatxes.
I no t'enfadis, que sempre hi haurà enemics darreres les portes
perquè sempre hi haurà llibertats si som persones fortes.
Jo he conegut la felicitat deixant la mirada sobre el mar,
entre la brisa de la Menorca que m'ha enamorat.
Aquesta lletra la vaig escriure mentalment allí, company,
amb la vida pel terra i sense saber de la teva amistat.
I he deixat de fer rap per a fer el rap que a mi m'agrada,
repeteixo, que quedi clar, per a fer el rap que a mi m'agrada,
perquè sóc una persona privada, no la teva fama,
no vull que em facis propaganda, persona privada.
Tu no tens ni idea del què he passat durant l'últim any,
no pots jutjar-me si només m'has vist allunyant-me callat,
sóc així, no hi ha complicacions en una persona complicada,
és més difícil la simplicitat d'una persona enganyada.
Writer/s: Shían
