L'última flor
A mig matí, el vent cremant, l'última dansa.
T'has adonat que és massa tard, ja no queda esperança. Vas apagant els teus colors, no pots salvar-te.
No hi haurà dol, ni cap consol, ningú vindrà a plorar-te.
Mai cap amant oferirà les teves gràcies.
Ja mai ningú farà cançons entre camps plens de malves. Només desert, dunes d'acer que et veuen caure.
I el mes d'abril plorant rendit a les roses de marbre.
No tornaran aquells dies plens de llum. S'extingiran els records del seu perfum.
La portaran al museu dels arbres morts perquè els humans puguin veure sempre més… l'última flor!
Juguen els nens sota d'un sol que ara els flagel·la,
mentre els ancians des del portal recorden temps enrere. Enyoren junts els alzinars i les rouredes
que facin ombra al dolor que li han fet a la terra.
Quan tot hagi acabat i no quedi ambició,
ni cap home trepitgi el més gran dels tresors, tu potser aguantaràs i podràs escapar
de la teva presó.
I tornaran aquells dies plens de llum. Germinarà el poder del teu perfum.
Mai més hi haurà cap museu dels arbres morts, ni cap humà que amenaci sempre més…
l'última flor!
Writer/s: Roger Colobran, David Barón,Roger Colobran
