Manel, Manel
Jo tinc un amic al poble
Que el conec de molt petit
Que de petitet ja anava
De poeta introvertit
I s'acosta a les mosses
Amb les dues mans al pit
I amb la mirada perduda
En un punt de l'infinit
El meu bon amic patia
I jo n'era el confident
Tenia la cara trista
I es trobava malament
Fins que un dia vaig dir-li
Quan venia tot desfet
Ai Manel, Manel,
Que no et prenguin el pèl
Ai Manel, on te'n vas tan vestit de diumenge
Que a aquest món, qui fa cara de gana no menja
I a força de garrotades
En Manel es va fent gran
I encara em ve a veure a casa
Un matí de tant en tant
I diu que la dona el renya
Quan arriba massa tard
Però que ella és la seva reina
I ell un pobre enamorat
I viu per alimentar-la
I que no li falti res
Però pensa que no l'estima
Perquè al catre res de res
I potser un dia he de dir-li
Quan em vingui tot desfet
Ai Manel, Manel,
Que no et prenguin el pèl
Writer/s: Rafalito Salazar/ Josep Lladó
