Meskanoscrit
N’Alba s’aixeca verge i bruna
Catorze anys no són pocs, si t’ho creus
I sa vida que desconeixia
Amb sa seva innocència.
Caminava un matí
Un al·lot negre s’ofegava
I ella se llençà a s’estany
Com sa sirena salva es seu fadrí.
I en sortir a sa vorera
En Dídac li agafà sa mà
Es cor trist li palpitava
I a sa cara sentí un alè fred i estrany.
I sepultà es silenci
Tan sols se sentia es soroll des vent
N’Alba es gira tot perplexa
Sembla que s’hagués aturat es temps
Tots sols tu i jo
I es trist destí
Sobreviurem
Si puc i si tu vols
No és fàcil quan no hi ha
Ningú
Que et digui com
T’has de sentir
Has de jugar,
O has de sofrir
Ningú
Que et digui com
Has d’escriure es teu
mecanoscrit
Van cercar de poble en poble
Indicis de vida pels cantons
Però tots morts, i els morts no canten...
I desapareixen com es sons.
I així tot un altre any
Acampar aquí i viatjant allà,
Sense esperar ja un bri de vida
Tan sols morir i morir en pau.
Però es temps els feia créixer
I n’Alba se’l mirava amb fred i amb por
Sa sang des seus ovaris
La cridava prest sa menstruació.
En Dídac se fer home aviat
I se mirava n’Alba amb calor
Ella se sentia mare, amant i dona
En fer s’amor...
Tots sols tu i jo
I es trist destí
Sobreviurem
Si puc i si tu vols
No és fàcil quan no hi ha
Ningú
Que et digui com
T’has de sentir
Has de jugar,
O has de sofrir
Ningú
Que et digui com
Has d’escriure es teu
Mecanoscrit...
Però tot arriba com s’amor
I tot s’enlaira com sa mort
I n’Alba prenyada i sola al món
Amb sa dura missió
D’explicar al seu fill i amant
Qui va ser es seu home, i pare,
I de com crear tot un nou món....
Tots sols tu i jo
I es trist destí
Sobreviurem
Si puc i si tu vols
No és fàcil quan no hi ha
Ningú
Que et digui com
T’has de sentir
Has de jugar,
O has de sofrir
Ningú
Que et digui com
Has d’escriure es teu
Mecanoscrit...
