Música pàl·lida II
No he sabut mai mutilar-me la veu
per trobar els gemecs
que s´han perdut en l´aire.
Ni atresorar totes les tradicions
que ens imposa la carn
traspassant l´esperit.
Hi ha les vegades que jec adormit
i em desperte, de sobte,
devent-te les hores.
No he sabut mai reconèixer el teu cos
entre el munt de coral que cobria les roques.
Ni la història dels teus deus,
ni l´amor cultivat en el teu cos tan verge,
ni els beats, que m´envegen
perquè puc tocar el teu cos,
o si m´envegen els botxins
car, malgrat tot, puc besar-lo també,
o els hòmens que resen orientats cap al teu cos
…
No he sabut mai aferrar-me al meu temps
o arrapar amb les ungles
els teus murs de fel.
Morir em sembla tan fàcil que vull
destrossar, mos a mos,
un grapat de la vida.
No he sabut mai caminar per la mar,
com ho va fer Jesús,
o com tu m´ensenyares.
No he sabut mai com llegir-te l´Alcorà
sense trobar a cada mot
una imatge del teu cos.
Ni com eternitzar-te,
o com creure en la Bíblia
si no em parla del teu verb,
ni dels beats, que m´envegen,
perquè puc tocar el teu cos,
o si m´envegen els botxins
car, malgrat tot, puc besar-lo també,
o els hòmens que resen orientats cap al teu cos,
o els apòstols que s´ofeguen clandestinament… …en el teu alè.
Writer/s: Hugo Mas
