Naufragi del desconsol (Part I: Via d'aigua a la bodega 10/73)
L'adolescent es mereixia
morir-se sol al fons del mar,
però la fortuna se li alia
i un troç de plàstic l'ha salvat.
El sol apreta fort de dia
i l'oceà el sent delirar
recita els noms dels qui algún dia
amb ell es varen embarcar.
"Eren altres temps i navegava el Desconsol,
i l'adolescent el dirigia.
Tot i disposar de la millor tripulació
va creure que ell sol també podria.
Mai no va aturar-se a rumiar-ho ni un instant,
faria el que més li convindria,
i un darrere l'altre per la borda els va llençar,
ara ja tenia el que volia".
De nit la lluna que se'l mira
al troç de plàstic aferrat,
el vent li bufa les ferides,
té tot el cos pel sol cremat.
I quan les forces ja li minven
i trist enten que s'ha acabat
afluixa els dits i es deixa caure
per sempre més al fons del mar.
