No em decideixo a restar
No em decideixo a restar
ni em decideixo a partir,
si enyoro la gent d'allà
estimo els amics d'aquí.
Ben disfressat de senyor,
qui no cauria al parany?
Desar els records al racó
més obscur del vell calaix.
Tinc el que vull i un xic més
i no m'ho retreu ningú;
si rellisco pel pendent
sempre hi ha un braç que m'acull.
Faig repicar el cascavell
i escric gairebé per joc.
He deturat el rellotge
i vaig calçat amb esclops.
Quan plou no em cal ni paraigua
perquè tot m'és aixopluc.
Veig automòbils que corren,
però sóc lluny del traüt.
Si pogués em casaria
amb aquest aire tan fi.
Jo seria una muntanya
i adollaria camins.
La gent em vindria a veure
i des del fons de la vall
s'enfilaria pels muscles
d'aquest meu cos de gegant.
Tanmateix, si fos muntanya
bé m'hauria de quedar
i tot això que ara penso
ja no seria del cas.
Més m'estimo voler i doldre
que si un deixa de dubtar
ja en podeu ben parlar com
d'un home malaguanyat.
Per això entretinc l'espera
abans d'emprendre camí
i els versos que em fan restar
són versos que em fan partir.
Writer/s: Miquel Martí i Pol,Ignasi Roda
