Oració (a Francesc Pujols)
No és una oda, ni un pas-doble surrealista, ni altres peces que sonen molt millor que la present. És una oració de la que sentia necessitat. Espero que em sapigueu perdonar.
I si arribés el dia en que ho tinguéssim tot pagat?
Qui s'atreviria a riure com ho fan tots plegats ara?
Gran mestre Pujols ja sou a l'últim graó de l'escala
de la vida i podeu veure com això s'enfonsa en la mediocritat
Entendré que ara us sentiu decepcionat amb aquest poble
De pallussos gemegaries que no saben ni on tenen el cap
Ni els ulls, ni les orelles, ni veuen ni volen escoltar
Però com vos en el fons guardo una confiança cega
En la reinaxença i l'esplendor d'aquesta terra erma
Però malgrat sóc jove crec que això no ho veuran ni els meus tristos nèts
Tot el que sento em sembla profètic com al filòsof Rubaldo
I he pensat en el suicidi un parell o tres de cops
Però espero poder trobar-vos quan jo també sigui un àngel
I que anem a l'Ateneu a discutir amb en Roger Mas i en Portet
Sobre el futur llunyà d'aquest país tan decadent que amaga la veritat
