Ørsted

Sitja

Sóc filla d'un temps que ha pogut reflexionar
sobre els temps passats i atendre el seu plany.

Sóc part d'un moment que ha mirat al món sencer
i ara és sent capaç d'entendre el seu clam.

Així que vull acompanyar a aquells homes taujans
que en un cau silent van pintar el cel.

També vull assaborir les olors dels seus gresols
un cop han sostret l'ocult VITRIOL.

I al seu torn inspeccionar els confins del vast espai,
poder vorejar tots els vells errants.

Vull, però no puc evitar aquest parany
em constreny el cos: és l'espai.

Vull, però no puc, il·lusió de llibertat,
em constreny la ment: és el temps.

Tant si vull com si no vull, no puc més que claudicar,
sóc un ser massa arrelat: un ser situat.