Ovu
Quan un foc indòmit
ens abrusa el cor
no hi ha cosa que ens aturi:
l'ou funciona sol.
Dintre seu mini-minúcies
que hi barbullen en estol
poc a poc mouen la cua i fan
pruïja i desconsol.
De cop, sona l'orgue
dins la seu del cos:
És el toc perquè bellugui
l'espermatozou.
Que amb l'albat vestit de nuvi
-no s'oblidi el ram de flors
submergit dins el diluvi blanc
inundi l'altre cos.
I, gran as del vòmit
sense fer renou
no fent cas de les disputes
deixi enrere el vol.
No es distregui de la ruta
ni s'espanti d'anar sol
que s'endinsi per la gruta gran
fins al rovell de l'ou.
Que, llevat l'anònim
descobrint-se el nom
toqui els vidres amb els nusos
i demani lloc.
Quan la porta obri la núvia
i entrin ell i el ram de flors
que la besi dins del nucli groc
dient d'aquí no em moc
Ja des d'aleshores
i per fer-se el sou
-el destí no admet excuses-
omplirà el seu rol.
Menjarà com una truja
fins a créixer com un bou
a redós d'aquell refugi dolç
no hi neva ni plou.
Mentre el foc, recòndit
sigui dins el cos
res del món ja no l'atura:
L'òvul es fa gros.
I quan, ja una criatura
vulgui eixir per prendre el sol
tornarà a moure la cua per
passar del vuit al nou.
Writer/s: Pau Riba
