Palestina
Llevar-nos en una casa hospitalària,
acollides per gent amable,
Hebron, més de cent mil habitants,
vides quotidianes, somriures i
mirades estranyes de petites i grans.
Però de cop xoca la visió
la presencia de soldats al terrats,
sembla que protegeixen als nous colons
que van penetrant dins la ciutat,
s'instal·len al mig del barri vell
amb una clara intenció:
expulsar-ne mica en mica a la població.
És la cara quotidiana del sionisme,
emparat per un fanatisme religiós,
per interessos geoestratègics,
és pur colonialisme en expansió.
Utilitza grans murs de formigó,
tropes de xoc que hostiguen contínuament,
formades en una societat civil/militar
que sembla anular qualsevol sentiment
de sentit comú i agermanament,
per mantenir un sistema d'apartheid
en una terra militaritzada.
I sembla que mai en te prou,
tal i com anuncia l'ultima trucada
informant de l'inici dels bombardeigs
a la franja de Gaza.
És el motiu que trenca la calma sempre tensada
i amb els vailets als carrers salta la primera pedrada.
Molta gent surt de casa
a presenciar el combat desigual
entre joves llençant pedres
i algun que d'altre còctel molotov
contra un destacament de l'exercit
equipat i preparat,
que amb bombes de gas
i potser algun altre tipus de dispar.
La tensió del moment,
entre el malestar del gas
no permet pausa i reflexió,
sols conté rabia i indignació
per les noticies del bombardeig
i aquella directa relació
de la convivència diària
entre gent senzilla que aspira a viure.
El dia passa i l'endemà:
mes de 200 morts a Gaza
i a Cisjordania vaga general.
Explicar i comprendre un conflicte
pot esser complicat i sovint agosarat,
però percebre una injustícia
a través de l'estat d'Israel,
encara que em duri la impressió
de ser un ser minúscul
en l'existència i en la comprensió,
em sembla prou clara
com per aixecar-se decididament
contra aquesta clara injustícia.
