Parlem amb particularitat

Sitja

Podem parlotejar sense dir espardenyaes
i fer espardenyes mentre parlotegem.

Podem fer comboi sense embolicar-nos
quan emboliquem a qualsevol sols comboiant-lo.

Podem xerrar i xerrar sense perdre la rabassa
quan tallem rabasses sense deixar de xerrar.

Podem esmussar, podem embafar, podem amoïnar, assaciar i astorar, podem fins i tot acagallonar.
Podem destarifar, podem desemboirar, podem sostovar i a voltes esglaiar.

Podem piular, parlar, raonar, conversar alhora que retrobem, recordem, recaptem, representem...

Per poder...
podem arrelar en pedra sense perdre les arrels
i fer de les arrels les pedres robustes dels marrecs.

L'escorrentia és per lligar un feix de termes del terme al que pertanyem.
Un bagot de paraules del marge que ens alleuja.
Un cofí de verbs recaptat de les solletes, de l'alqueria i del parral, de les bòbiles i dels bancals, del tros, de l'era i del rocam.

Que marmolen literats!
Que es retorcen benparlats!
Que remuguen educats!
La norma s'ascla i esclafís quan l'adules i li estires del fil.

Preferim,( doncs), les perfídies valencianes a les benaurances(acadèmiques)confitades,
les crues credencials al postís literal,
mes no hi ha sanció ni tampoc pecat... perquè no hi ha falta ni atemptat,
car el que parlem és correcte mes pot ser particular.

Així que romanceros i volantiners,
llanterners i malfeiners,
manyàs, llanders i menescals,
boticaris i matasans,
milhòmens i lletrats!
Useu, serviu, empreu, recapteu i representeu les arrels que tant ens aferren al que som:

un poble singular.