Pel que pugui ser
Les llàgrimes van caure sobre el cafè
I bevies amb pressa de la meva copa
De butxaques plenes i d'anuncis buits
De noies de vermell amb llavis adormits.
Les mans tremolaven amb els altaveus
Mentre omplíem els vasos amb el temps perdut
I se'ns adormien les cames
I el fum tenia gust del petó d'una cambrera estranya.
Escoltava a en Quique i guanyaven els arbres a la carretera.
Tu i jo estàvem tristos
El cel ens demanava l'hora
I no completàvem les últimes voltes.
Potser tornarem a tenir bones cartes
I algun dia ens posarem d'empeus,
Escriurem cançons d'amor,
De putes, de trens, de maletes i llums de neó.
Potser tornarem aquest cop a casa
Descalços, sense res a fer,
Posarem cançons en filera
I dispararem cap al cel
Pel que pugui ser.
Avui volen baix aquells somnis que ahir
Vam agafar amb més força i van caure en l'oblit.
A la tele alguna ombra sembla la teva boca
I fa vertigen pensar que no tornaràs mai.
Escoltàvem blues i perdíem el fil de la nostra discusió.
Estàvem tan tristos, jo sempre perdia el meu torn
No vaig veure els senyals
Ni vaig encaixar els cops.
Potser tornarem a tenir bones cartes
I algun dia ens posarem d'empeus,
Escriurem bones cançons d'amor,
De putes, de trens, de maletes i llums de neó.
