Però què fas, Maria Cinta!
De menuda, a nines no solia jugar,
ni a cuinetes, ni a fer el llit a son germà,
ni a acompanyar a sa mare al mercat
a comprar menjar els divendres de tot l'any.
Volia jugar i córrer pel carrer
i anar en bicicleta prop de la vora del riu.
Dels forats que a les orelles li van fer
no en sabia bé el motiu.
–Però què fas Maria Cinta!–
cantaven a casa seua.
No faces cap tonteria
si algun dia et vols casar.
–Però què fas Maria Cinta!–
cantava la veïnada
i ella sempre contestava:
–Jo faig lo que més m'agrada!
De més gran li feien nosa els cabells llargs
i també els monederets penjats del braç,
i que sa germana, gran televident,
només mirés anuncis de detergents.
Volia ser tal com era i com res més,
no hi havia cosa al món que més li agradés.
I a la disco, quan tocaven ritmes lents,
ella escollia els parents.
–Però què fas Maria Cinta!–
cantaven a casa seua.
No faces cap tonteria
si algun dia et vols casar.
–Però què fas Maria Cinta!–
cantava la veïnada
i ella sempre contestava:
–Jo faig lo que més m'agrada!
Maria Cinta, encara no és dona com cal:
se disfressa sempre i quan no és carnaval.
I a la platja només va els dies millors:
quan se buida perquè són festes majors.
Ella pensa que així és la vida normal
perquè l'altre li sembla que és molt poc natural,
i viu sola perquè cap home del món
no li fa perdre la son.
–Però què fas Maria Cinta!–
cantaven a casa seua.
No faces cap tonteria
si algun dia et vols casar.
–Però què fas Maria Cinta!–
cantava la veïnada
i ella sempre contestava:
–Jo faig lo que més m'agrada!
Writer/s: Artur Gaya,Jordi Fusté
