Petites ombres
Pot semblar injust, no em queixe.
El millor que ací vos deixe
sembrarà als mateixos testos
que el més esquerp dels gestos.
I quan volent no em supere
em retraurà quelcom —què espere?—
la memòria, que no és curta
en tot el que l'esma em furta.
Així, a voltes, amb les roses,
–pel seu nom, les millors coses–
d'amagat, silents i bordes,
també cull petites ombres.
Pels carrers i per les places,
amunt i avall, corren ànimes.
I la més petita espurna
li bota foc l'aire.
També jo en tinc, de fantasmes.
Incendis a les estances
m'omplen l'esguard de silenci
i el pensament de paraules.
Així, a voltes, amb les roses,
–pel seu nom, les millors coses–
d'amagat, silents i bordes,
també cull petites ombres.
I jo crec saber d'on vénen,
no per quina raó es queden.
O si les duré a les parpelles
fins que un dia marxe amb elles.
Writer/s: Abraham Rivas
