Pobres genis
Una bona xica, una xica del barri,
tan humil i tan bona com les demés,
la camisa sempre plena de pintura
i la cara d'un gran pintor
que a París marxà amb il·lusió.
On estava?, On estava?,
quan jo tant la necessitava,
foren temps adversos, temps adversos,
pres de l'odi refugiant-se als versos.
Amb les mans tacades de pintura
i després de sang, estimant sense mesura,
pobres genis, que amb els llenços
cridant al món turmentats pels excessos.
Si el fracàs crida un dia per la finestra,
com ho faig jo obri i deixa-lo passar,
una copa i dos palmades a l'esquena.
Pot ser així se n'anirà
i no tornarà a molestar.
On estava?, on estava?...
