Poder
Hi va haver un temps en què la incultura i els poderosos representaven les raons de la força. Però és un temps que encara dura. Només que, temps arrere, els molt caradures, ens estimulaven a la passivitat més submisa i denigrant fent-nos repetir, posem per cas: "Á-gui-les blan-ques pel cel vo-len...", i, quan havíem lletrejat convenientment la fórmula, ens responien allò de obri la boca, que cagar volen!. I així ens anava la cosa, si obríem massa la boca. I els qui no eren poderosos o lacais, només podien fer força per a això: per a cagar, amb perdó de la taula. Però ara ja no passa igual. Ara ja no és tan fàcil mantindre'ns en la incultura i l'opressió. Per tant, canvia la fórmula. Ara es pot usar, per exemple, la televisió o altres vicis prefabricats, per a despistar eixa força de les raons que produeix la vella mania de pensar, i mantindre així les raons de la força. I aleshores, com ara, pensàvem que eixe estat de coses canviaria inevitablement. Però, per què aleshores com ara eixe pensament sempre era i és per al futur? I per què eixe futur feliç sempre ens sembla més utòpic?
Ara talle cadenes. Solte amarres. Me'n vaig.
Perquè vull treballar. Ja he produït prou. [...]
només essent la peça que ha d'encaixar en l'ordre
de la producció estricta i eficient i rendible. [...]
Vaig sentir la renúncia, la traïció i l'engany,
d'alguns obrers amb preu als qui vaig dir "companys". [...]
Els tecnòcrates pulcres no acabaven d'entendre
que jo fos quelcom més que part de la cadena
de producció, de l'ordre programat en controls
aliens als meus designis. [...]
I entre tots s'esforçaren en el meu reciclatge,
tractant d'encaminar-me fins a la reinserció
"pel meu bé" en el sistema productiu, que esperava
de mi els fruits que calguessen en el lloc adient... [...]
Així doncs, ja m'he dit: "bon vent i barca nova!",
tot tancant-vos la porta, deixant-vos a tots dins.
Si alguna cosa sé
és intentar-ho tot
i aprendre un poc i anar
i no arribar encara,
que l'únic camí cert
per a creure és dubtar
i no avançar en cercle
sinó en espiral.
Potser em matareu
d'allò que jo no muic
i, tot i sentenciar-me
a fer treballs forçats,
no en traureu cap profit
si jo treballe encara
per això que vosaltres
ja heu desestimat.
No sabreu com matar-me
de la vida que em bec,
car jo visc per a aprendre
– tothora – a tenir set.
I doncs, no em moriré
de productivitat.
I per això, potser
em moriré de fam.
Writer/s: David Mira,El Corredor Polonès
