Poeta morta
He penjat la meua innocència,
tenia bellesa efímera,
l’he vist camejar tan rabiosa,
era més humana que jo?
Al seu rostre desfigurat, llig un pànic,
Un pànic cru i submís que em crema en les cames...
Era més humana que jo?
Era la filla de la llum?
I sóc jo la que s’ha d’alçar,
i caminar ferida cap a tu a cap lloc.
Intente votar a un costat però xoque contra dolor.
I m’explota la realitat
cridant paraules mortes des del món.
El meu regnat està inerme,
vençut enverinat com el meu ser,
i m’escup en la cara
una culpa inhumana.
Òbric la caixa,
i està buida,
dispersa, cansada,
me’n vaig d’allí.
Òbric la caixa,
i esta buida,
cansada estressada,
me’n vaig d’allí.
Òbric la caixa i esta buida.
I sóc jo la que s’ha d’alçar,
i caminar ferida cap a tu a cap lloc.
Intente votar a un costat però xoque contra dolor.
I m’explota la realitat
cridant paraules mortes des del món.
