Portes
Portes que tots travessem tancats en pensaments
(tant se val si amb el cap baix o l'orgull a la mirada)
que donen al carrer, a on hi ha tota la gent
enraonant o caminant cap a cites senyalades.
Cada porta és un indret de discreta importància,
com les de la universitat.
Qualsevol d'aquelles
tardes, ens vam creuar un moment i, sense pensar en res,
vam notar un calfred que ens recorria l'espinada,
que el pany estava obert, que cantava Jacques Brel
(i encara no sé si era jo o era una ràdio engegada),
que li donava, al teu vestit, un reflex de pols daurada;
li donava, al teu vestit, un aire de cosa somiada…
un aire de cosa somiada.
I jo ho volia tot per a mi, ho volia tot per a mi,
tenir-ho tot per a mi, sentir-ho tot en mi...
Ho volia tot per a mi, ho volia tot per a mi,
tenir-ho tot per a mi, sentir-ho tot en mi...
Portes, com les d'aquells hiverns, en què el terra llueix
irisat pel sofriment i et fan tremolar les cames.
En un preciós moment t'estirarà una veu:
no hi haurà res més a fer que enfilar aquesta pujada
cap al segon etern on les ombres guarden plaça,
on la monstruositat del temps trobi a bé d'arrossegar-te…
trobi a bé d'arrossegar-te.
I jo ho volia tot per a mi, ho volia tot per a mi,
tenir-ho tot per a mi, sentir-ho tot en mi...
Ho volia tot per a mi, ho volia tot per a mi,
tenir-ho tot per a mi, sentir-ho tot en mi...
sentir-ho tot en mi…
