Potser demà
Poetes de cartró vermell
De somnis que no tornaran.
Els arbres de l'últim estiu
Que ja han deixat de respirar,
I els cotxes fan fileres de vides per espatllar,
Criden massa les veïnes,
Tot sembla més facil d'oblidar.
Sents un riure de fons, ja no pots escapar,
i crides
Que potser demà
La vida
T'ho tornarà tot.
Receptes de paper gastat,
ironia fina de combat.
És desfan les maletes
d'ànimes buides de comiats.
Les ciutats fan reserves de vides per amagar,
Criden massa les veïnes ,
tot sembla més facil de trencar.
Sents un riure de fons, ja no pots escapar,
I crida
Que potser demà
La vida
T'ho tornarà tot.
les noies de vermell seuen a l'última fila
Mentre la guerra de fons passa revista, i cremen
Banderes de tots colors que tempten a la sort
Carregats de raons que només ells coneixen
Però el seu cor no és el que batega més fort.
