Prats de lluentor
Sota el sol hi ha un racó,
sota el sol hi creix un lloc
lluny de la desesperança,
lluny de la desolació.
Sota aquest mantell grogós
neixen prats de lluentor,
feu claror i que s’il·luminin
per als que caminen sols.
Pels que es trenquen en plors,
per als que no van tenir sort,
per nosaltres, infeliços,
feu que hi pugui entrar tothom.
Canteu pels oprimits,
canteu pels afligits,
feu boniques melodies
per curar els seus cors ferits.
Sota el sol ens lliurarem
de la pols i del lament,
de les sòrdides ventades,
d’aquest jou tan inclement.
En què som diferents?
En què? M’ho podeu dir?
Tots els homes, rics o pobres,
tothom lluita pels seus fills.
Tots els homes i les dones
tots maldem pels nostres fills.
Ara no ploris més,
ara ja no ploris més,
seu i mira les muntanyes,
sense tu jo no sóc res.
Camina al meu costat,
vine i dóna’m la mà,
que el camí és més pla si el fem plegats,
ja no temis els sotracs.
