Rosa
Reposa, per fi, una rosa a les entranyes del cel.
Se l’ha endut la llum, se l’ha endut del temps.
Ja no ha de patir les misèries del món.
Lluitava contracorrent, era filla del bé.
Ara estàs amb la teva gent, ja no estàs aquí
al meu costat, no… no…
Has pujat dalt del turó, has pujat l’últim esglaó,
has fet poesia amb la teva vida.
Recordo les fotografies que vas portar quan jo era petit.
Sorties travessant un pont molt alt fet de corda,
navegaves amb una barca de fustes velles
i també galopaves dalt d’un cavall molt prim,…
No entenia perquè marxaves tant lluny, a una altra terra.
Ara, veig que vas abandonar tot allò que ens fa esclaus
i que lluitaves per l’amor, que és l’autèntica riquesa.
He vist brillar una llum en tu.
Els teus pètals s’han marcit, s’han unit amb el destí.
Brillen al cel com estels que em recorden per què visc
i que la mort no és el final, em queda el teu record.
El record del camí que vas seguir.
I canta des del cel una cançó per sentir el so de la puresa,
per no oblidar que no estic sol.
Vine, guia’m pels racons del món on s’amaga el sentit de la vida
i diga’m què hi ha al final, al final d’aquest camí.
Els darrers dies em duies dins teu.
Jo també estava al teu costat.
Quan vaig acariciar-te el cabell
vaig sentir la presència d’un àngel, d’un àngel!
Sempre, sempre, sempre, estarem junts. Sempre junts.
Reposa, per fi, una rosa a les entranyes del cel.
